Guia per al comentari de text de Segon de batxillerat

 

Primer: comprendre i relacionar context i text.

Segon: explicitar el contingut i els trets discursius i lingüístics d'un text

Tercer: valorar adequació i cohesió de context i text (forma i contingut).

 

CONTEXT COMUNICATIU: realitat històrica, social, cultural, lingüística... de l'època, del lloc i de la font (periòdic, llibre) que envolta el text i la seua publicació.

 

TEXT:

 

1.     Adequació

1.1.          Segons l'àmbit d'ús: informal o formal ( AcadèmicA, PeriodísticP, JuridicoadministratiuJ, PublicitariPB, LiterariL).

1.2.          Tipus de text (expositiu, argumentatiu, retòric, narratiu, descriptiu)

1.3.          Finalitat comunicativa (informar, persuadir, orientar el comportament...)

1.4.Segons els elements  de la comunicació:

a)     Canal: EscritE, OralO.

b)     Emissor/receptor: presència/absència (díctics); diàleg/monòleg; relació formal/informal; modalització de l'emissor/no modalització.

c)     Polifonia i intertextualitat.

d)     Pressuposicions.

e)     Funcions lingüístiques predominants: referencial, expressiva, conativa, fàtica, metalingüística i estilística.

f)       Codi:

c.1. Varietats de llengua: DiatòpicaDT; diastràticaDS; diacrònicaDC.

c.2. Varietats de parla (registres): tipusTR, factors determinantsFD

c.3. Varietats d'estil: recursosRC, figures literàriesFG.

 

2.     Coherència.

2.1.          D'acord amb els elements del contingut: assumpte, mot temàtic (títol), resum, tema, idea principal/tesi, idees secundàries/arguments. Selecció de la informació

2.2.          D'acord amb l'ordenació del contingut: estructura textualET (estructura externa i  estructura internael)

2.3.          Altres criteris interns d’anàlisi del text: inductiva / deductiva, climàtica/ anticlimàtica, enquadrada o circular, paral·lela, oberta/ tancada.

2.4.          D'acord amb la  progressió temàticaPT: lineal, de tema constant, de temes derivats.

 

3.     CohesióCH dels elements formals del missatge per mitjà de recursos o procediments de:

3.1.          Referència: lexicosemànticaLS, morfosintàcticaMS.

3.2.          Connectivitat per: marcadors textualsMT o connectors , ortotipografiaOT, elements lingüístics lèxicament plens (verbs, sintagmes preposicionals, estructures oracionals, interjeccions)

3.3.          Modalitat oracionalMO.

3.4.          Modalització i impersonalitat.



 

 



A manual didàctic, diccionari, ponència, resum, esquema, comentari.

CH S'aplica a tres nivells: intraoracional, interoracional i textual

 DC històrica, generacional.

DT Oriental (central, balear, rossellonés...), Occidental (nord-occidental, valencià general...). Trets distintius: fonètics, lèxics, morfològics i sintàctics.

DS Culta, estàndard, popular

E preparat, unidireccional, espai i temps de l'enunciació no compartit.

El macroestructura: visió global del contigut. Les regles de coherència que asseguren la relació lògica de les parts són: a) la repetició del tòpic o tema, b) la incorporació del comentari o rema, c) la relació equilibrada entre a) i b) i d) la no-contradicció entre el que es diu primer i les idees posteriors.

superestructura: parts (presentació o introducció, desenvolupament o cos, resum o conclusió)

ET PURA: descriptiva, narrativa, dialogada, expositiva, argumentativa, instructiva. MIXTA: amb seqüències.

FD finalitat: transmetre informació, orientar l'opinió, regular la vida social, artística o estètica. (funció lingüística predominant: referencial, expressiva, conativa o apel·lativa, fàtica o de contacte, metalingüística, estilística o poètica), tema, formalitat, canal.

FG repeticions, Isotopia (repeticions de significats que contribueixen demanera significativa a la coherència del text),desviaments.

J decret, llei, acta, instància, currículum

L lírica, teatre, narrativa, assaig.

LS mecanismes de cohesió lèxica: d’identitat:sinònims (hiperònims, hipònims), repetició. de contrast: antònims, complementaris, recíprocs. d’inclusió: famílies lèxiques. d’enciclopèdia: camps semàntics. figures literàries semàntiques (metàfora, metonímia...), procediments de condensació, aposició, mots generals o proformes: cosa, fet, persona...

MO juxtaposició, tipus d’oracions compostes

MS mecanismes de cohesió gramatical: dixi (personal, espacial, temporal), nominalització, aposició, anàfora, concordància verbal (desinencial, temporal), el·lipsis...

MT connectors, ordenadors, reformuladors, apel·latius, indicadors de temps i espai.

Classificació dels connectors:

a)      Additius (indiquen suma d’informació en el discurs): addició i ampliació, continuïtat, distribució, digressió, especificació, generalització, intensificació.

b)      Disjuntius (indiquen una alternativa entre dos conceptes o dos formulacions del mateix concepte): reformulació, exemplificació, resum.

c)      Contrastius: (indiquen algun tipus de contrarietat entre els elements que uneixen): opositius, concessius, restrictius, refutatius, contrapositius).

d)      Consecutius (indiquen que la informació següent es presenta com a efecte de la anterior): conseqüència, conclusió).

O espontani, multidireccional, espai i temps de l'enunciació compartit.

OT Procediments de cohesió tipogràfica: recursos ortotipogràfics (tipus de lletra...), índexs gràfics (xifres, símbols, lletres, guions...), col·locació dins la pàgina, signes de puntuació.

P notícia, reportatge, editorial, columna, article

PB anunci, cartell, eslògan, espot

PT Perquè un text siga coherent ha de desenvolupar un tema, de manera que, progressivament, es vaja afegint informació nova (remàtica) a la ja coneguda pel context (temàtica): això és la progressió temàtica.

Lineal: T1 ® R1          De tema constant: el mateix tema completat per remes diferents. T2 (ÉR1) ® R2, etc  De temes derivats: els temes deriven d'un hipertema que es troba al principi del

passatge, en un passatge precedent o és inferit pel lector

RC fònics, morfosintàctics, lexicosemàntics, lògics; ironia, intertextualitat, pressuposicions...

TR col·loquial, tècnic, literari

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

 

Característiques dels textos:

1.      Els textos informatius.

Funcions de la premsa: informar, formar opinió, entretenir.

Seccions d'un diari.

Gèneres periodístics: A) notícia (6 W: who, what, where, when, com, why). B) breu. C) entrevista.

 

Coherència: informació necessària (resposta als 6 W), ordenada i amb estructura adequada. Adequació: tipus de destinatari, finalitat, fonts periodístiques. La retòrica periodística necessita que es conte un fet objectiu adaptant-se a aquest tres interessos esmentats per a la qual cosa s'utilitza la retòrica periodística que gira al voltant de: -la informació és veraç i el lector està en condicions d'avaluar la informació.

Cohesió: tipus de lletra, signes de puntuació, ús de paràgrafs breus, combinació d'estil directe amb l'indirecte, connectors, concordances.

Els titulars: avanttítol, títol i subtítol. Segons la intenció de l'emissor: informatiu, suggestiu, sensacionalista i persuasiu.

La regla de les 3 ces: correcció, claredat i concisió: titulars en present, ordre lògic de l'oració, lèxic comú, explicació mots tècnics, no perífrasis ni repeticions innecessàries, no adjectius valoratius dels

fets (connotatius), no abús adverbis en ment, millor frases breus però sense ús telegràfic, frases no ambigües, millor la frase afirmativa, intercalació de fragments d'estil directe.

Els gèneres d'opinió que conté la premsa escrita (editorial, ressenya crítica, cartes al director, article d'opinió, columna periodística...) també són textos argumentatius.

 

2.   Els textos argumentatius.

Tenen la funció de persuadir o convèncer. L'argumentació remet a relacions lògiques entre diferents parts del discurs clarament diferenciades. Aquestes relacions s'expliciten amb l'ús de connectors, sobretot contrastius, causals i consecutius, i també marcadors distributius. Sempre es basa en la contraposició de dues idees, la qual cosa explica que siga dialògic que es manifesta a través de la polifonia textual, bé implícita o explícita, la qual va associada a la intertextualitat. També hi és inherent la presència de marques de modalització (verbs performatius -dir, creure, pensar...-, elements lèxics subjectivitzadors -com els adverbis en ment o els adjectius de qualitat subjectiva-. Sovint s'hi utilitza la ironia com a mecanisme textual.

 

L'argumentació s'edifica sobre judicis de fet, de caràcter objectiu mentre que la persuasió actua per via judicial i es basa en judicis de valor. Una fal·làcia és un enunciat amb aparença lògica però que conté un cert grau de falsedat o inexactitud.

Elements d'una argumentació: tema, tesi i arguments o contraarguments.

Estructura d'una argumentació: introducció, exposició i conclusió.

Estratègia argumentativa: analítica o deductiva, sintètica o inductiva, circular, paral·lela i dialèctica.

Recursos argumentatius: exemplificació, analogia, autoritat, deducció (modus ponens,  modus tollens, sil·logisme hipotètic, sil·logisme disjuntiu, dilema, reducció a l'absurd).

Cohesió: claredat estructural, marcadors distributius o ordenadors textuals: títol, distribució en paràgrafs, signes de puntuació, connectors (d'inici, d'ordenació, de distribució, de contraposició, d'insistència, d'exemplificació, de causa, de conseqüència, d'enllaç entre idees, de concessió, de conclusió.

Modalització: díctics personals, elements lèxics valoratius (substantius connotatius, verbs performatius, locucions i adverbis de manera, locucions i adverbis de quantitat, adjectius subjectivadors), perífrasis d'obligació, expressions conatives, interrogacions retòriques, incisos, tipografia, figures retòriques.

 

3.   Els textos acadèmics.

Tenen la finalitat de transmetre informació. Com a textos expositius tenen com a funció informar sovint amb una intenció didàctica. La seua estructura té introducció, desenvolupament i conclusió. Organització lògica i jeràrquica de les informacions, ús de recursos gràfics (negretes, cursives). Oracions atributives, aposicions i expressions denominadores; clàusules subordinades i connectors textuals, sobretot causals i consecutius.

Característiques dels textos expositius: ordre, claredat i objectivitat. Pel grau de dificultat poden ser divulgatius o especialitzats. Quant al contingut, humanístics o científics.

Parts tradicionals: introducció, desenvolupament i síntesi o conclusió.

Esquemes organitzatius dels textos explicatius: pregunta/resposta; problema/solució; causa/efecte; comparació; seqüència; classificació.

Solen tenir un caràcter formal i una relació jerarquitzada entre l'emissor i el destinatari. Canal escrit o oral formal; registre lingüístic culte amb un llenguatge especialitzat científic. Clar, concís i denotatiu.

Procediments explicatius per facilitar la comprensió.

Recursos del llenguatge expositiu: impersonalització, predomini del present d'indicatiu amb valor atemporal, de les oracions enunciatives, lèxic específic, dels procediment d'exemplificació i de reformulació informativa, i dels procediments de condensació informativa.

Procediments de condensació i ampliació informativa: nominalització, aposició, reformulació parafràstica, exemplificació, l'oració adjectiva o de relatiu.

Connectors: d'ordenació, explicatius o de reformulació, d'exemplificació, causals, consecutius, finals.

Els gèneres expositius: manual o llibre de text, l'enciclopèdia, el diccionari, la monografia.

 

4.   L'assaig.

Text argumentatiu (subjectivitat, parcialitat, manca d'exhaustivitat); funció comunicativa; voluntat literària; varietat lingüística literària; prosa; estructura: plantejament, desenvolupament i recapitulació. L'argumentació pot ser deductiva o inductiva.

Periodisme                                                  Assaig

Finalitat

Transmissió de la informació neutra i objectiva

estètica

Varietat lingüística

Llenguatge estàndard

Llenguatge literari

 

Però açò es confon en el cas de les columnes periodístiques, articles d'opinió, editorials o ressenyes crítiques.

Assaig i reflexió humanística.

Els subgèneres: article polític, sociològic; glossa; article d'opinió; epístola; diari o dietari; aforisme; memòries i autobiografies.

Trets lingüístics: llenguatge àgil i directe; varietat de modalitats oracionals; procediments de cohesió (connectors ordenadors d'idees, causals, consecutius, concessius); intertextualitat; recursos retòrics; utilització conscient de la puntuació i la tipografia.

 

[Preposicions (fortes i febles)  i conjuncions: coordinants (copulatives, distyributives, disjuntives, adversatives, consecutives, continuatives), subordinants (completives o copulatives, temporals, causals, finals, condicionals, modals, concessives].

 

 

 

 

 

 

5.      Els textos publicitaris.

Funcions: informativa, econòmica, finançadora. Finalitat persuasiva.

v     Segons els emissors: institucional, electoral, d'empresa pública, d'empresa privada.

v     Segons el canal: oral, visual, audiovisual, impresa.

v     Segons la naturalesa de l'objecte anunciat: productes, serveis.

v     Segons la finalitat: de llançament, de manteniment, d'oferta o promoció, de mentalització.

Tipus: oral, gràfic o visual, audiovisual (espot, publireportatge).

Característiques del llenguatge publicitari:

v     Pla fònic i gràfic: signes gràfics amb connotacions estrangeres, onomatopeies, tipus de lletra, color.

v     Pla morfosintàctic: estructures gramaticals greus, el·lipsis, aposicions, adjectius qualificatius, verbs en present o futur, imperatiu.

v     Pla lexicosemàntic: estereotips; aparença de certesa absoluta; neologismes; estrangerismes.

Recursos literaris: les utilitza totes:

v     Pragmàtiques: afirmació, apel·lació, exhortació, interrogació retòrica.

v     Fonètiques o de dicció. Al·literació, anàfora, homofonia, paronomàsia, repetició i paral·lisme; rima.

v     Semàntiques: antítesi, antonomàsia; hipèrbole; metàfora; metonímia; paradoxa.

v     Morfosintàctiques: aposició; crasi; el·lipsi; tautologia.

 

6.      Els textos administratius.

El discurs administratiu  té dos vessants:

v     L'àmbit públic es manifesta per mirjà dels tres poders: legislatiu, executiu, judicial.

v     L'àmbit privat : relacions entre els ciutadans i empreses privades.

 

Característiques: formes lingüístiques específiques; formalitat, impersonalitat, objectivitat i correcció; fixacions rutinàries de termes; ordenació rigorosa, simplicitat i claredat.

Renovació recent en el sentit de fer-lo a l'abast de tothom i, per tant, clar i senzill, respectuós i correcte, igualitari pel que fa als sexes.

Gèneres administratius: sol·licitud o instància; currículum; certificat; carta.

Marques lingüístiques:

v     En relació a l'enunciació:

a)     Pel que fa a l'emissor: primera persona del singular; ús de l'interessat/la interessada.

b)     Pel que fa al receptor: segona persona del plural; tractament de Senyor/a encara que també en contextos solemnes Excel·lentíssim, Molt Honorable...

v     Elements modalitzadors que palesen l'autoritat: fórmules d'inici de llei; referències a lleis anteriors; locucions llatines.

v     Modalitat oracional: oracions enunciatives i, en els textos legals, de caràcter imperatiu.

v     Marques d'impersonalitat: oracions impersonals, participi absolut, oracions passives sense agent, nominalitzacions.

 

Procediments de cohesió:

v     Fraseologia específica: d'introducció, per a demanar, mostrar agraïment, acomiadar-se...

v     Connectors lingüístics: de començament; continuïtat, èmfasi, temporalitat...; acabament; oracions de relatiu; enumeracions.