Hi havia una vegada un príncep blau conegut per Sam el Boig. Era un príncep, encara que no vivia en un castell. Era blau, però només quan contenia la respiració més de cinc minuts (però menys de deu perque en eixe cas deixaria de ser un príncep blau i agafaria una tonalitat negre verdós). Resumint, que el tal príncep era un tant peculiar.

Com que el Príncep Sam no tenia castell ni terres on governar els seus assessors particulars (el coixí i l'espill) varen donar-li la solució al seu dilema: Anar a les terres del nord, on hi viuen moltes princeses i trobar una que tinga castell, tinga un pais que governar i si pot ser siga simpàtica, de cavells foscos i a ser possible que sapia cuinar els millors pastissos del mon.

Dons bé. Un dia de estiu del any 1297 el Príncep Sam escomençà una aventura la qual acavaria dos setmanes i tres dies més tard, per sort o per desgracia en la mateixa situació que al principi, sense castell i sense princesa.

El dia 11 d'agost, dilluns, lluna creixent, el Princep Sam es va alçar molt de matí i va escomençar a carregar el carruatge, o més bé una carreta model R5 de més de deu anys, que hauria de dur-lo a la seua destinació, les terres del nord. El seu amic i escuder, Julian l'As de B, d'antepasats francesos (al sud del Guadalquivir), no va poder acompanyar-lo perque una dona volia fer-lo pare.

A les 9 del matí els cavalls, de la raça anomenada Diesel, es possaren en marxa. El camí d'anada cap al nord anava a la vora de la mar Mediterrànea, per les terres de la Corona d'Aragó. Per estalviar-se els diners de les taxes que molts senyors feudals demanaven per travessar les seues terres, el Príncep Sam agafà en un principi els camins lliures de peatge, si bé aquestos camins passen pel mig d'algunes aldees i pobles, amb el corresponent retard degut a que el Príncep Sam, que era molt popular, havia de saludar als ciutatans que hi trobava pels carrers.

Com que la primera etapa del viatge era prou llarga al arrivar a Penyíscola el Príncep va deixar els camins lliures i agafà el camí conegut com Autopista A7, que va directe a França sin travessar els pobles i ciutats. Per l'ús de l'A7 s'ha de pagar una alta taxa, sobre tot als senyors de les comarques de Castelló i el sud de Tarragona. El Príncep Sam, que és molt calculador, va calcular el estalvi de temps d'anar des de València fins a Penyíscola per l'A7 en lloc de pels camins lliures i no era més de mitja hora, per tant no valia la pena gastar-se els diners en eixe tram. Millor gastar els diners en menjar per als cavalls.

Al poc d'entrar en l'A7 el sol es va amagar. Molt bé, ja que per a viatjar es millor no passar calor. Aproximadament cada dues hores el Príncep parava per estirar les cames i que els cavalls descansaren un poc. També aprofitava Sam per a canviar l'aigua al canari. Al voltant de les 14 hores ja es trobava el Príncep Sam prop de la fontera francesa. El dia continuava apacible i sense sol, però també sense pluja. Després de dinar els cavalls continuaren la marxa cap a La Jonquera, on anava a ser l'última parada dins del territori de la Corona d'Aragó. A La Jonquera hi havia una estació d'avituallament per als cavalls, on el Príncep tenia pensat donar-lis de menjar ja que el pinso es més econòmic a aquesta banda de la frontera. Pareix ser que tots els viatgers que anavan cap a França pensaven igual. Per sort els cavalls del Príncep aguanten unes 700 milles sense tornar a menjar degut a la característica de la seua raça.

Si el dia fins arrivar ací havia segut molt bó per al viatge, justament al arrivar a La Jonquera escomençà a tronar i a caure molta aigua. Pot ser el cel estiguera trist per la marxa del nostre amic.

Una vegada al país veí, el Princep Sam va continuar pel camí conegut com A9, també de peatge, encara que els senyors feudals francesos no demanaven tants impostos com els de les terres del sud. Ja no plovia pero en arrivar a Narbonne, a unes 100 milles de la frontera, de nou l'aigua va fer acte de presència, aquesta vegada amb més intensitat, tanta que a més de 120 pams era impossible distinguir als altres carruatges que anaven pel camí. Per sort la tormenta no va durar més de cinc minuts.

Tal i com tenia previst el Príncep Sam, al voltant de les 17 hores, abans d'arrivar a Montpellier va deixar l'A9 i es va dirigir cap a la costa, a Sête, una ciutat de l'estil de Penyíscola, amb un castell i una minipenínsula on es troba la ciutat. El Príncep estava prou cansat, igual que els cavalls i buscava un lloc on acampar fins a l'endemá. Al nord de Sête, entre la costa i el Canal del Roine es troba la Platja de Frontignan on es possible acampar. Hi ha una amplia oferta de llocs d'acampada, però pareix ser que en el més d'agost tot el populatxo francés ve a passar l'estiu al mateix lloc. A tots el llocs d'acampada on hi preguntava la resposta era sempre la mateixa: "complet". Per fí, després de cinc o sis intents el Príncep Sam va trobar un lloc on passar la nit. El motiu de que hi hagueren places lliures era pel seu elevat preu, ja que la tarifa era única per a una, dues o tres persones. Com que Sam estava ja molt cansat i donat que probablement tota la regió estiguera igual d'abarrotada pel populatxo, va decidir fer nit. Els senyors de la terra li varen fer una rebaixa en el preu ja que el Príncep anava sols i era només per una nit.

La nit no va ser molt tranquila, per culpa del populatxo que estava de festa tota la nit. Ja se sap com són les zones on la gent va a "descansar". A més, a meitat de la nit, el Príncep es va despertar. A fora de la tenda hi havia una bestia molt gran. Al menys açó semblava per l'intensitat i el to prou baix de la respiració del animal. Sí, sí, era tan a prop que fins i tot es podia sentir l'alé de la criatura. Es veu que la bestia va olorar el Príncep Sam i va escomençar a grunyir amb to amenaçador. Realment la por es va apoderar del Príncep. No sabia que fer. Intentà tornar a dormir-se. Pareix ser que ho va aconseguir, peró degut a la humitat de la mar (la costa estava a uns 500 pams) al cap de poc temps es tornà a despertar amb ganes de canviar l'aigua a les olives. ¿I qué va fer el Príncep?. Simplement aguantar-se, ja que encara podia sentir a la bestia en les proximitats de la seua tenda i tenia por de traure el cap i que la criatura se'l menjara. Bé, encara no havia eixit el sol quan Sam es va alçar i escomençà a fer els preparatius de la segona jornada de viatge.

Passades les 8h i amb la panxa plena va deixar la costa en direcció a Montpellier, a uns 20 minuts. En arrivar a Montpellier el Príncep va agafar de nou l'A9 cap al nord. La seua intenció era la de travessar tot el país i fer nit a Alemanya.

A l'altura de Montélimar va deixar l'A9 per incorporar-se al camí lliure de peagte anomenat N7, el qual va paralel a l'A9 i al Riu Roine. ¿Per qué el canvi de camí?. Principalment per dues raons. La primera estalviar diners i la segona observar la regió i veure on possibles llocs d'acampada per al camí de tornada cap a València. Degut a que la zona del Roine es prou interessant turísticament quasi cada poble dispossa d'un lloc d'acampada municipal.

El camí N7 no era tant ràpid com l'A9 però tampoc era massa lent. Travessava alguns pobles i altres els rodejava. De tant en tant hi havien trams de tres víes, on era possible avançar a les carretes més lentes. En el camí cap al nord hi havia la ciutat de Valence, nom equivalent a la València origen del viatge. Al poc de travessar la ciutat de Valence el Príncep es va detindre a Tain l'Hermitage per a descansar tant ell com els cavalls. La ciutat conta amb un castell i un gran pont sobre el Riu Roine. Interessant la ciutat o poble gran, segons com es mire.

Després d'una hora de descans va continuar la marxa fins a Vienne on va tornar a agafar el gran camí o autopista cap al nord-est. El nom del camí era A46 o circunvalació de Lyon, que fins arrivar al enllaç amb l'A42 era gratuït. La próxima destinació del Príncep era Bourg en Bresse. Per tal d'arrivar hi calia anar a buscar l'A42 i agafar-la en direcció Ginebra o Geneve. De nou el camí tornava a ser de peatge. Calia estar alerta perque a uns 20 minuts el camí es bifurcava en dos, a la dreta o nord-est cap a Ginebra i a l'esquerra o nord-oest cap a Bourg en Bresse, la destinacció del Príncep. Sense cap problema Sam va arrivar a Bourg en Bresse on tenia pensat dinar, decansar i donar de menjar als cavalls. La ciutat era prou més gran que Tain l'Hermitage i era impossible trobar un lloc on aparcar el carruatge sense haver de pagar. Per fi va trobar una explanada plena de més carruatges i amb arbres ben grans que feian bona ombra. Era el lloc ideal per a descansar.

Al contrari que va passar el dia anterior el sol calfava prou. Per tant el Príncep no podia continuar la marxa fins que Llorenç afluixara un poc. Per tant el descans es va alargar més d'hora i mitja.

Una vegada descansats el Príncep i els cavalls va agafar la ruta cap a Besançon, el camí mes curt a Alemanya. A més, curiosament, a l'eixida de Bourg en Bresse hi havia una senyal dels camins alemanys indicant la direcció i distància de una ciutat alemanya, agermanada amb Bourg en Bresse.

El camí a Besançon era conegut com N83, amb les mateixes característiques que l'N7, pobles i aldees, carretes lentes i similars dificultats. Als pocs minuts d'abandonar Bourg en Bresse el Príncep va donar de menjar als cavalls, calculant el mínim necesari per arrivar a Alemanya, on el pinso es més econòmic.

Una vegada en Besançon, després de més de dues hores de camí, calia tornar de nou a l'autopista, en eixe cas l'A36. Degut a una falta d'informació el Príncep va cometre l'unica errada del viatge i es va despistar, fent unes 10 milles de més, haguent de tornar arrere per a agafar l'A36 en direcció est. L'A36 anava directa a Alemanya, separada de França pel Riu Rin. Prop de Mulhouse, de camí a Alemanya, es pot observar el Canal Rin-Roine, que comunica els dos rius, per tant és possible la navegació fluvial des de Montpellier a la Mediterrànea fins a Alemanya o Flandes.

Al voltant de les 19h es va produir el canvi de pais, abandonant l'A36 francesa i agafant l'A5 alemanya. La diferència era evident. Dels bons camins francesos (encara que molts trams de peatge) es passà a l'A5 del sud d'Alemanya, més estreta, plena de clots, forats i abarrotada de carros, carretes i carretons. L'advantage és que a Alemanya els senyors feudals no demanen diners per travessar les seues terres.

El Príncep estava molt cansat, desitjant arrivar a Freiburg per a descansar i fer nit.

Als vint minuts de creuar el Rin, arrivà a l'eixida de Freiburg, va veure una senyal indicant un lloc d'acampada i la va seguir. En menys de quince minuts ja tenia la tenda plantada i prenent una dutxa. La diferencia amb la nit anterior era prou gran. Ací no hi havia tant de populatxo i la nit va ser molt tranquila.

La tercera jornada era la que més estava esperant el nostre príncep, ja que per fí es retrobava amb els seus amics. Sí sí, els amics de quan ell va estar a la ciutat hanseàtica de Lübeck, al nord d'Alemanya.

Una vegada ja havia eixit el sol i la lluna ja no era visible el Príncep Sam es va alçar, va desdejunar, va arreplegar la tenda, va carregar el carruatge i amb els seus cavalls va emprendre la marxa.

Primer de tot buscava un lloc on donar de menjar als cavalls, que des de el dia anterior no havien pegat mos. Com que no volia escomençar a pegar voltes a Freiburg i pot ser no trobar posteriorment l'eixida, va agafar de nou el camí A5 cap al nord. Poc més de tres quarts d'hora després, prop d'Achem, va parar a donar-li pinso als cavalls i intentar comunicar amb la seua amiga francesa resident a Alemanya. No cal preguntar com va establir eixa comunicació (pot ser mitjançant senyals lluminosos, senyals de fum o coloms missatgers), però després de quasi vint minuts, per fí va aconseguir-ho.

La veritat que el camí des de Freiburg, o millor dit, des de la frontera fins aquest punt era prou roinet, ple de clots i molt incòmode.

Apreses les indicacions de com arrivar a ca Géraldine, l'amiga, va continuar la marxa. No va ser molt complicat i en unes dues hores va arrivar a Bad Homburg, on vivia Géraldine i la seua familia. No, Géraldine no era la princesa que buscava, ja estava casada. A més a més no tenia ni castell ni pais que governar. Géraldine tenia una filla de uns once mesos, molt simpàtica, que no parava de gatejar per tota la casa.

El príncep i Géraldine no es veien des fa tres anys. Varen xarrar i xarrar i com que Sam estava prou esgotat del viatge va fer una becadeta. En total va estar unes cinc hores (no, dormint no més una) i es que després de tres anys falta temps per a poder contar tot el que ha passat.

Al voltant de les 16:30, i ja amb el sol no tant calent, el Príncep Sam va continuar la marxa, ara amb destinació Lübeck. La nit la passaria amb el seu amic Steffan.

El camí en un principi era el ja habitual A5, peró en arribar la bifurcació A5-A7 va tomar la ruta A7 cap a Hannover, sempre en direcció nord.

Bé, el princep pensava que la ruta era senzilla i tranquila però es va enganyar. A unes cent milles de Bad Homburg (o de Francfort, a no més 10 milles de la primera) escomençen les anomenades Kassler Berge, o muntanyes de Kassel, que el príncep no coneixia. El cami puja i baixa i puja i torna a baixar. Les pendents son prou empinades, de entre el 5% i el 10%. Els cavalls notaven ja els esforços dels més de dos dies de viatge. Unes dues hores després d'abandonar Bad homburg, en una de les baixades una de les rodes del carruatge escomençà a fer un soroll una mica extrany. El Príncep Sam es va acollonar ja que pensava que la seua aventura havia arribat a la fí. En quan va divisar un lloc on parar i descansar ho va fer. La vista era meravellosa ja que l'altura també ho era. "¿Qué podia ser?" Pensava el príncep. "¿Recalfament?". Va parar uns deu minuts i a partir d'eixe moment ja no va forçar el carruatge ni els cavalls tant. Era millor arrivar un poquet més tard que no quedar-se tirat a meitat camí.

A unes noranta milles al nord de Kassel, una vegada passades totes les muntanyes, els cavalls demaneven més pinso. Així que prop de Seesen el príncep es va aturar i va deixar descansar als cavalls una mitja hora, aprofitant de pas per a menjar ell també alguna cosa. Anava prou retardat amb el horari previst, ja que no contava amb la dureça de les muntanyes de Kassel, però la seguretat, el descans i l'alimentació era prioritari.

Al voltant de les 20 hores va reanudar la marxa, encara faltaven quasi 300 milles de camí fins a Lübeck, peró el camí era ja conegut: l'A7 passant per Hannover fins arrivar Hamburg (ja de nit) on es canvia a l'A1 en direcció nordest cap a Lübeck.

Eren quasi les once de la nit quan Sam arrivà a la ciutat hanseàtica de Lübeck. La sensació va ser prou agradable, després de tres anys sense veure-la havent viscut en ella setzte mesos. No hi havia ningú pels carrers. La Porta de Holsten encara era allà, amb les dues torres inclinades cap a dins. Era increible, pero el príncep encara s'enrecordava dels carrers i de per on anar, i es que els cavalls eren d'ací.

Sense massa problemes va trobar la guarida del seu amic Steffan, al casc antic de la ciutat. Estava plovent un poquet, cosa habitual, però quasi res.

Una vegada els trastos eren a la guarida del Steffan els dos amics eixiren a mejar alguna cosa al Tibiatic, un local tant agradable com menut.

La nit va passar sense massa complicacions, ja per fí en un matalàs i no al terra dins de la tenda de campanya.