Dilluns: València - Séte (Montpellier)

Com que era el primer dia, el cos estava molt descansat. A les 9 del matí vaig abandonar la capital del Túria i vaig emprendre camí cap al nord. Com que no m'abellia pagar el tram més car de l'autopista A7 i de totes les autopistes per les que havia de passar (més de 20 ptes/Km) vaig fer càlculs i donat el fet de que entre Sagunt i Benicarló només es guanyen, en condicions normals de trànsit, una mitja hora de viatge, no calia pagar les més de 1.500 pesetes per guanyar 30 minuts en un viatge de vuit hores. Cal dir, que en el moment d'escriure aquest document (gener del 1998), el preu de l'autopista entre Puçol i Salou s'abaratit prou (unes 2.300 pesetes front a les més de 3.000 que costava abans).

Des de Castelló fins a Benicarló no és travessa cap poble. La nacional 340 té un parell de trams amb carril per a vehicles lents. O bé vaig tindre sort o realment és normal tots els dilluns pel matí, però de Castelló a Benicarló vaig traure una mitjana de 85 Km/h. Abans d'arribar a Benicarló i Penyíscola vaig agafar l'autopista A7 ja que a partir d'ací la N-340 travessa Benicarló, Vinarós, Amposta i molts pobles menors.

La primera parada per a descansar i menjar alguna cosa la vaig fer a l'àrea de servei de L'Hospitalet del Infant, a poc més de 200 Km de València, ja a la província de Tarragona. En aquest viatge vaig descobrir que quan arribe a les dues hores de conducció la cama dreta escomença a fer-me mal i a dir-me "para, para, ja no puc més".

Ja no vaig abandonar l'A7 fins a la frontera, però abans de creuar-la vaig parar a l'altura de Girona en un àrea de descans de l'autopista a dinar i estirar les cames. Fins ací l'horari de viatge era el previst. Tampoc s'havia fet molt pesat, ja que per sort estava nùvol tot el viatge i això en agost a Espanya és molt d'agrair per a la conducció.

Arribant a la frontera, ja en els Pirineus, el cel passà de ser gris a ser quasi negre, amb el consequent perill de plutja intensa, com realment va escomençar a caure a un parell de quilómetres de l'ultima estació de servei d'Espanya on, com pense jo tots els que viatge en cotxe a França fan, vaig parar a repostar i omplir el dipòsit de gasoli, ja que és molt més econòmic a Espanya que a França, de pas mentre feia cua i esperava la tormenta a poc a poc s'allunyava cap al sud.

Ja amb el dipòsit plé vaig creuar la frontera sense cap complicació. En França l'autopista passa a anomenar-se A9. Encara eren les 15h, per tant i com que acabava de descansar mentres repostava, tenia pensat conduir unes dues hores més, fet pel qual podria arribar fins a Montpellier i una vegada allà escomençar a buscar càmping on passar la nit. En València, durant la preparació del viatge vaig consultar alguna guia de cámpings i abans d'arribar a Montpellier, a la costa i han uns quants d'ells.

Pensat i fet. Al voltant de les 17h, vaig deixar l'autopista en la eixida de Séte, ciutat situada en una península i amb un castell, al estil de Penyíscola. Sense arribar a Séte em vaig desviar cap a Frontignan Plage creuant una serie de ponts en el canal Rhône-Séte i vaig veure indicacions de càmping. Bé, cámpings hi han uns quants, peró la reposta que trobava en tots ells era "complet", encara que jo anava només per una nit. Per cert, en cap d'ells parlen anglés, castellà o altra llengua que no siga francés. Pel que vaig veure eixa és la zona dels càmpings on els estiuejants van a passar un mes vivint uns damunt dels altres, sentint els roncs dels veins i xafant les caques dels gossos dels mateixos. Càmpings deplorables com els que tenim també a les nostres costes mediterrànees.

Clar que jo tenia que dormir. No sabia si continuar un poquet més amunt o buscar més per la zona. Després de cinc o sis càmpings vaig trobar un que no era "complet" i que a més parlaven quatre paraules en anglés. Era molt més car que els altres (pot ser raó per la qual no estava a tope) i pareixia un poquet més soportable. Per cert, crec que jo era l'únic estranger de tota la zona. La tarifa del càmping és la mateixa per a una, dues o tres persones amb o sense cotxe, 150 Fr, però com que només anava a passar una nit em varen cobrar "només" 100 Fr. No tenia cap altra elecció i vist com estava tot de plé probablement era el millor que podia fer, quedar-me ací.

Dimarts: Frontignan (Montpellier)- Friburg

Ben de matí em vaig alçar i vaig desmontar la tenda. El principal problema era que de la humitat estava tot banyat, com si haguera plogut, però era simplement humitat. El càmping estava a uns 500 metres de la platga i a uns 50 del canal.

Estudiant el mapa tenia dues opcions. Una tornar arrere a buscar l'autopista on l'havia deixat o continuar per la nacional N112 en direcció a Montpellier, a uns 20 Km. Vaig triar l'opció segona per veure un poquet més de paisatge.

En arribar a Montpellier estava l'entrada de l'autopista, per tant no vaig tindre necesitat d'entrar a la ciutat. Hi ha una rotonda que comunica directament amb l'A9, en el peatge Montpellier Sud, on demanen 5 Fr per entrar.

A vint minuts d'autopista es troba el peatge Montpellier 1, on s'agafa el tiquet, similar al tram de l'A7 entre València i Tarragona, però molt més explicatiu ja que a banda de dir el nom de les eixides indica el preu del peatge.

La meua idea inicial era conduir per l'autopista fins a Orange, on conflueixen l'A9 provinent d'Espanya i l'A7 provinent de Marsella, i continuar per la nacional N7 fins a Lió. Motius?. Que el viatge no siga molt car i estudiar la zona per tal de veure la situació dels càmpings per al viatge de tornada. En arrivar Orange, veient la situació i com que volia arribar a Alemanya en el dia, vaig decidir continuar uns quants quilómetres més fins passar Montelimar.

En l'eixida Montelimar Nord vaig deixar l'autopista aprofitant per a descansar. Una vegada fora de l'autopista tot era seguir la nacional N7, paral.lela a l'A7 i al Riu Roine. El principal problema de les carreteres franceses és que travessen moltes poblacions o que de tant en tant es troba una rotonda o semàfors. L'avantatge és que hi han molts trams de tres carrirls on és posible avançar els camions. La velocitat mitjana que vaig traure estava al voltant dels 65 Km/h, molt inferior als més de 110 Km/h de l'autopista. Vaig decidir parar a esmorçar a Tain-L'Hermitage, a uns 15 Km al nord de València o Valence, per tal de no confondre. La ciutat, no molt gran, és molt bonica, d'estil medieval, a vora del riu. En el centre de la població hi ha una gran plaça on es pot aparcar sense poblemes, tret del dia de mercat, que si no m'enrecorde malament, és el dimecres.

El objectiu d'estudiar els càmpings de la zona havia resultat satisfactori. Quasi cada població de la zona ne té un càmping municipal. A més a més la zona pareix molt més tranquila que la de la costa sud francesa i no sembla que els càmpings tinguen problemes d'ocupació.

El dia era assolellat i si bé el sol no calfa tant per aquestes latituds com per Espanya és feia un poquet calurós dins del cotxe, per tant conduir massa estona resultava incómode. A Tain-L'Hermitage vaig estar una hora, passejant a vora riu i pels carrers del poble. A mig dia vaig mamprendre la marxa, encara per la N7. La destinació següent era Vienne, on havia d'agafar de nou l'autopista o millor dit la circunvalació de Lió. Jo no vaig tindre cap problema de trobar la circunvalació, peró sé d'algú que sense voler va acabar dins de Lió hi em va dir que no trobava l'eixida de la ciutat. En el meu cas, ja dic, no vaig tindre problemes.

En arrivar a Vienne la N7 entra paral.lela al riu, el nostre amic inseparable des fa unes quatre hores. No s'ha d'entrar al centre ciutat, cal buscar alguna indicació de l'A46 en direcció a Ginebra (Genève) o Paris. La circunvalació de Lió és gratuïta i com a tal molt transitada, encara que les autopistes franceses en general són molt transitades (en part perque són més econòmiques que les espanyoles). Una vegada dins de l'A46 hi ha que continuar per ella o per la N346, que és el nom de la circunvalació de Lió en alguns trams.

Bé, ja dins de la circunvalació hi ha un dilema: per ón anar a Alemanya. Hi han dues possibilitats. La primera és no abandonar l'autopista i continuar per l'A6 en direcció nord fins passat el desviament a París, on s'agafa l'A36 que enllaça amb Alemanya. Aquesta opció fá una espècie d'angle recte. La segona és una ruta alternativa que retalla el angle recte de la ruta anterior, estalviant uns 75 Km però en un 60% o més per carretera. Jo vaig agafar la segona alternativa. En el viatge de tornada vaig decidir-me per l'altra.

La primera ruta no té cap misteri, consisteix simplement en continuar en direcció a Dijon o París per l'A6 i a pocs quilómetres del desviament a París (que per supossat no s'ha d'agafar), desviar-se per l'A36 en direcció a Beçanson o Basilea (Basel). Si s'opta per agafar aquesta ruta en Beçanson conflueix amb la segona alternativa, per tant no cal llegir els pàragrafs següents que detallen el camí fins a Beçanson passant per Bourg-en-Bresse.

Per tal d'agafar la segona ruta, s'ha d'abandonar la circunvalació de Lió a uns 45 Km de Vienne, en direcció nord-est, per l'A42 direcció Ginebra. Una vegada dins de l'A42 es continua per la mateixa fins la bifurcació A40 en direcció a Bourg-en-Bresse o a París. En la eixida 7 s'abandona l'autopista per tal de dirigir-se a Bourg-en-Bresse per la N75.

Ja a la ciutat, molt més gran que Tain-L'Hermitage, trobar un lloc on aparcar és prou complicat, perque tots els carrers tenen parquímetre. Per fí, i després de pegar unes quantes voltes pel centre de la ciutat vaig trobar un gran pàrquing gratuït amb uns arbres molt grans que fan bona ombra, d'agrair a les hores en que el sol pega amb més força.

Ací vaig estar hora i mitja per tal de esperar un poc la baixada del sol, aprofitant per a caminar una estona i per a fer una becadeta després de dinar.

Eixir de la ciutat no és gens complicat. S'ha de buscar indicació de la nacional N83 en direcció a Lons-le-Saunier, al nord. Curiosament Bourg-en-Bresse està agermanada amb una ciutat alemanya (no recorde quina) i també es pot trobar una senyal de trànsit alemanya indicant la direcció a seguir.

Una vegada en la N83 avig parar a reposar. Com que ja sabia els preus del gasoli en Alemanya perque un amic me'l va dir abans d'eixir de València i donat el fet de que és més car en França que en Alemanya vaig fer una estimació del consum fins a Friburg i vaig carregar el mínim necesari. Per cert, en França hi han dos tipus de gasoli, una per a cotxes i una altra per a camions o "poids lourd". La diferència de preu és mínima i la diferència del carburant no se si existeix a banda de en el nom. Jo em vaig adonar del fet quan ja tenia el dipósit carregat i el cotxe no va notar res.

La N83 enllaça Bour-en-Bresse amb Beçanson, uns 100 Km de distància. La carretera té prou trams de tres carrils però travessa molts pobles. Ja arribant a Beçanson hi ha una zona de revoltes i muntanya suau. La velocitat mitjana és similar a la que hi vaig traure a la N7, uns 65 Km/h.

Una vegada en Beçanson s'ha de enllaçar amb l'autopista A36. Seguint les indicacions és fàcil arribar a l'autopista, però fou ací on vaig cometre l'única equivocació en el viatge. Per l'A36 des de Beçanson es pot anar a Dole o a Dijon en direcció oest o a Belfort en direcció est, la que va a Alemanya. Venint de la N83 com venia jo, no cal clavar-se dins de Belfort per tal de enllaçar amb l'autopista. S'agafa l'autovia que va cap al oest a Dole i a uns 5 Km de Beçanson es troba l'entrada a l'A36. On està el problema?. Les senyals no més indiquen A36-Dole-Dijon. Com que jo buscava direcció Belfort vaig pensar que pot ser la desviació estaria un poquet més avant, però no, s'ha d'agafar eixa eixida de l'autovia i ja en la confluència amb l'A36 es troba l'indicació de Belfort. La meua errada va ser no agafar eixa desviació i em va tocar fer uns deu quilómetres per l'autovia a Dole fins on vaig poder fer el canvi de sentit.

Ja en l'A36 a l'altura de Beçanson el camí a Alemanya era un camí de roses. El paisatge es torna muntayenc, de fet és la muntanya prèvia als Alps. El que em va cridar l'atenció és un cotxe de policia amagat al final d'una baixada molt llarga i pronunciada. El cotxe fa la foto i avisa a la patrulla que espera al pròxim peatge, no molt lluny del lloc. L'A36 és molt menys transitada que l'A7 o l'A9 a més de ser més cara (segons m'ha comentat un amic francés, és de les més cares del país), però molt més agradable de conduir, junt a la belleça del paisatge.

No cal abandonar l'autopista fins arribar a la frontera. L'últim peatge es troba a Mulhouse a 44 Km del pont sobre el Riu Rin, que fa de frontera natural entre França i Alemanya.

La frontera es creua sense cap problema i a l'altra vora del riu es troba el enllaç amb l'A5, l'autopista alemanya que va de nord a sud, paral.lela al Rin. Dues direccions, al sud Suïssa i al nord Friburg i més lluny Francfort. Per fí a Alemanya, on puc parlar i fer-me entrendre estic molt més tranquil que a França, on si passava alguna cosa no podia dir molt més que "bon jour", "merci" i quatre paraules més, encara que llegint entenc prou més.

El canvi entre l'A36 francesa i l'A5 alemanya és considerable. Les autopistes alemanyes són gratuïtes, per tant, el 90% del trànsit va per elles. El tram sud de l'A5 és només de dos carrils, ple de camions i de clots. Els camions no tenen permet avaçar, per tant de quan en quan es pot trobar una filera de vint camions. La velocitat màxima es de entre 100 i 120 Km/h degut al gran nombre de vehicles. I per si no fòra prou, als dos costats de l'autopista hi ha una sèrie de arbres enormes que fan que tot siga molt més fosc. El riu que va paral.lel a l'A5 no es veu en cap moment. En fí que recomane no agafar l'A5 entre Basilea i Estrasburg si pot evitar-se, tal i com vaig en el viatge de tornada.

A uns vint minuts de creuar el Rin, arriba la primera eixida de Freiburg. Agafant-la i seguint les indicacions de lloc d'acampada s'arriba sense complicancions a un càmping dins d'un barri al sud de la ciutat. Preu, el típic d'Alemanya, 20 marcs per persona i nit, cotxe inclós. Ací la gent sí que ve a descansar, la nit va ser realment tranquil.la.

La jornada va ser un póc més llarga que l'anterior, ja que la velocitat mitjana per les carreteres franceses baixa a uns 65 Km/h. En total varen ser unes once hores de viatje, pauses incloses. Entre dues persones i anant sempre per autopista probablement es puga reduir en prop de dues hores.

Dimecres: Friburg - Lübeck

Ja dins d'Alemanya no hi ha dubte de per on anar. Sempre per les autopistes. Si s'agafa un mapa de carreteres del país la ruta a seguir és molt clara. Karlsruhe, Francfort, Kassel, Hannover, Hamburg i finalment Lübeck. A eixa ruta corresponen les autopistes A5, A7 i A1. Ciutats que travessar, cap. L'únic punt conflictiu pot ser siga Hamburg, on s'ha de canviar d'autopista dins d'un embolic de creuaments i eixides i d'un trànsit molt intens durant els quilómetres que l'autopista passa per la ciutat. Però estant alerta de les senyals no hi ha problema (cal dir que jo jugaba amb avantatge ja que coneixia el terreny de quan havia estat vivint a Lübeck).

A les 8 i mitja del matí vaig abandonar Friburg. Per tal de no clavarme dins de la ciutat vaig tornar a l'A5 per on havia eixit la nit anterior. Total eren només uns cinc quilómetres. Ja camí cap al nord l'autopista continua plena de forats i camions. A uns 80 Km, passat el desviament a Estrasburg, vaig parar a repostar (encara anava amb gasoli francés) i de pas aprofitar per telefonar una amiga a la qual anava a visitar camí de Lübeck per tal de que m'explicara com arribar a sa casa.

A l'altura de Baden-Baden hi havien uns quants trams d'obres, que de tant en tant reduïen la circulació a un carril. Per sort en sentit nord no hi havia molt de trànsit, però en sentit sud les cues eren prou llarges degut al cotxes que anaven a visitar un parc temàtic de la zona.

Com ja s'ha dit, el camí és realment simple, sempre tot recte. A unes dues hores i mitja de Friburg, ja arribant a Francfort, l'autopista creix fins arribar als cinc carrils per sentit. Cal mantenir la calma i continuar com sempre, tot recte. Acabat de passar Francfort, vaig abandonar per primera vegada l'A5 per tal de dirigir-me a casa de la meua amiga, que m'havia convidat a dinar. Vivia a Bad Homburg, a menys de 10 Km de l'A5. Com que feia més de tres anys que no ens veiem varem estar xarrant prou temps i de pas jo vaig aprofitar per a descansar.

A les quatre i mitja vaig continuar la marxa, com sempre per l'A5. Arriba un moment on l'A5 acaba i es fusiona amb l'A7 que travessa el país de nord a sud. Quasi de seguida l'A7 és bifurca en A7 i A4. Cal anar per l'A7 en direcció a Kassel. L'A4 es dirigeix cap a l'est.

Arribat aquest punt la muntanya escomença a fer acte de presència. Per davant queden uns 70 Km de pujades i baixades amb pendents de entre el 5 i el 8 per cent, són les anomades "Muntanyes de Kassel". Realment és fa dur. Jo pensava que el meu cotxe no arribava al final. En algún moment vaig tindre que reduir a tercera. Per sort hi han nombroses àrees de descans on parar i deixar que el cotxe es refrede un poquet. Una vegada passat Kassel i superades les muntanyes, on la velocitat mitjana que vaig aconseguir baixà als 95 Km/h, la carretera torna a ser normal, ja prop de Göttingen.

A uns 70 Km abans de Hannover vaig parar a repostar i menjar alguna cosa i de pas avisar a l'amic que m'esperava a Lübeck que anava a tardar un poquet més, degut a la dureça de les Muntanyes de Kassel, on el cotxe va escomeçar a fer soroll i vaig decidir no passar de 110 Km/h a partir d'ara. Total, en 100 quilómetres, anant a 120 Km/h en lloc de a 110 Km/h només fa guanyar 5 minuts de temps.

Cal continuar per l'A7, passant per Hannover i poc abans d'arribar a Hamburg cal canviar a l'A1, que enllaça Bremen i Dinamarca (millor dit el ferri a Dinamarca), i que passa per Lübeck. Una vegada en l'A1 i ja eixint de Hamburg pel nord-est, cal tornar a estar alerta perque ve la desviació de l'A24 cap a Berlín, per on se desvien molts vehicles.

De Hamburg a Lübeck hi ha aproximadament poc més de mitja hora de camí. Moltes eixides de l'A1 fan referència a Lübeck, ciutat amb molts nuclis urbans que s'estenen per més de 20 Km de l'autopista. L'exida que va cap al centre de la ciutat es la següent a Lübeck-Moisling, i lógicament es diu Lübeck-Zentrum.

A les 23 vaig arribar a casa del meu amic. Realment una jornada esgotadora, si bé amb una pausa de cinc hores a mig dia.